Amb la mirada em dius que no hi ha res entre tu i jo.
Et tinc davant, matant-me molt a poc a poc.
Et tinc present, gronxant-me el pensament.
No sóc capaç de desplegar el meu cos,
ni planejar sortir amb tu a veure el món.

El meu vestit no amaga delicte, sinó amor.
Tu creus que sóc de palla, que no tinc carn ni os.
Aquí engabiat, mullant la ploma al fons del cor,
que vas deixar marxant senet dir res.

No sóc capaç de desplegar el meu cos,
ni planejar sortir amb tu a veure el món.
Tota la gent em deia que no tenies preu.
Mai vas voler parlar-me, només hola i adéu.

Va sortir el sol, i amb la rosada del matí
va buscar el nord cap a fora i el seu cos,
del color més fosc de la nit,
va trobar allò que tant volia i va aixecar el vol.

I se'n va anar, va obrir la porta i va volar.
No sé on serà, no sé si mai voldrà tornar.
Que qui no corre, vola; com diu el meu veí.
La terra gira molt lentament aquesta nit.

I se'n va anar, va obrir la gàbia i va volar.
Se'n va cansar, d'estar tancada i menjar gra.
Buscant perdut si trobo el perquè de tot plegat,
perquè sóc jo el que sempre es queda aquí tirat