Potser era un dia clar, no un dia qualsevol
jo no en tenia prou, jo no tenia por
pujant al primer tren, vaig deixar el meu passat
i el vent que trenca el cel quan l'estiu se'n va.

Però, de cop, he sentit la meva sang anant de pressa
però, de cop, he vist al mirall algú semblant a mi

miro les meves mans, encara hi puc creure
miro al meu davant, encara hi puc confiar
però demà potser s'acabarà si no marxo per sempre
i demà serà el meu demà on hi pugui descansar.

Tornaré i sentiré el vent del nord
tornaré i aniré amb el cap ben alt
un dia tornaré, i sentiré allò que és meu
tornaré a pertànyer a algun lloc 
ben aviat, un dia tornaré.

Sempre m'has vist aquí, no et pots imaginar
com un home es pot sentir lluny de la seva llar
però un dia tornaré, aniré amb el cap ben alt
com el sol que trenca el gel quan l'hivern se'n va.

I, de cop, vull sentir de prop la terra que és meva
i de cop, em vull sentir de cop pertànyer a algun lloc.

Puc veure sobre el mar allà on neix el capvespre
puc veure més enllà on dorm el dia clar
i demà, ja no serà demà si no puc dir per sempre
i demà, ja no hi haurà demà que es pugui comparar.