Vam fer-nos pas a pas
on no hi ha via cap camí,
ens vam deixar portar
per les cames del destí.
No volíem ser dèbils o forts,
ni valents ni covards,
només érem com el vent fugaç,
no veníem a lluitar.

Com la pluja cau sobre el matí,
sota el vent de mestral.

Vam veure com la nit
ens omplia el dolor
d'estrelles sota un cel
que es mirava la tardor.
I les hores que passaven
ens deixaven per escrit,
un comiat, uns versos, uns records
i el silenci per amic.

No volíem res semblant a res,
portats lluny pel destí.

No hi ha un lloc on parar,
ni on viure del passat.
No hi ha res a esperar,
només pots seguir endavant.
Només seguir endavant.

Vam aprendre a oblidar
i a resistir-ho tot,
viure la inseguretat
i a ser feliç amb poc.
A parlar sense paraules
i no haver d'entendre-ho tot,
a assemblar-nos l'un a l'altre
i no voler arribar enlloc.

Ens vam deixar portar pel destí.
No volíem arribar.